Normativa oficial toponímica i antroponímica

Normativa oficial sobre toponímia de les Illes Balears

Normalització del nom i dels cognoms

És en vigor la Llei 40/1999, de 5 de novembre, sobre noms i cognoms i el seu ordre, que simplifica els tràmits per a la normalització ortogràfica dels noms i cognoms: segons aquesta llei basta anar al jutjat i manifestar la voluntat d'adaptar el nom o cognom a la normativa de la llengua catalana perquè el funcionari procedeixi a fer el canvi.

Per a sol·licitar un canvi en la grafia dels cognoms cal presentar una nota informativa expedida pel Servei Lingüístic de la UIB, que podeu demanar a través d'aquest formulari.

Criteris per a la retolació dels carrers

1. El nom genèric de les vies

El nom de les vies comença amb un genèric que indica de quina classe de via es tracta. Cal utilitzar el genèric adequat, d'acord amb la naturalesa de la via i la tradició. Els genèrics més usuals són: avinguda (via ampla que porta a una plaça, a un palau o a un altre indret important), camí, carrer, carreró, carretera (via inicialment interurbana, encara que en alguns trams hagi esdevingut urbana), costa, costeta, passatge, passeig (via realment utilitzada per a aquesta activitat), plaça, placeta, ronda, travessa, travessia, etc.

No és recomanable d'utilitzar un genèric tot sol (com la Plaça) ni dos genèrics (com carrer de la Carretera).

2. La preposició de

No s'ha de suprimir mai, encara que col·loquialment no s'usi: carrer de Jaume I (no carrer Jaume I ), passeig de Mallorca (no passeig Mallorca), carrer dels Moliners (no carrer Moliners).

3. La designació dels personatges

  1. La norma més recomanable és que, en general, els personatges que siguin homenatjats dedicant-los una via pública siguin designats amb el nom de fonts seguit del primer cognom (carrer de Joan Alcover, avinguda de Pompeu Fabra). Però caldria afegir:
    • Quan amb el simple cognom el personatge resti prou identificat es pot prescindir del nom (carrer de Mozart, carrer de Shakespeare, plaça d'Einstein). Els noms de les vies públiques han de tendir a ser concisos. Els personatges designats habitualment amb els dos cognoms seran també designats així quan donin nom a una via pública, i en aquest cas es pot prescindir discrecionalment del nom de fonts (carrer de Costa i Llobera, avinguda de Pi i Margall).
    • Recomanam de no canviar aquelles denominacions que tenen una antiguitat considerable, encara que no s'ajustin al que s'ha dit anteriorment. Per exemple, a Palma, cal respectar denominacions centenàries com plaça de Quadrado, carrer de Mesquida, encara que puguin presentar manca de claredat respecte a la identitat dels afectats.
  2. En alguns casos és recomanable d'anteposar al nom del personatge un mot que expressi categoria o condició professional (carrer del Cardenal Despuig, carrer del General Barceló). Però aquesta pràctica s'hauria de limitar a professions com les dels exemples precedents (eclesiàstics i militars). No consideram recomanable de practicar-ho sistemàticament: és millor carrer de Gaspar Bennàzar que carrer de l'Arquitecte Bennàzar o carrer de l'Arquitecte Gaspar Bennàzar. En aquest punt la referència hauria de ser l'ús habitual i espontani relatiu a la designació dels personatges.
  3. La professió, condició o estatus dels personatges es poden indicar a continuació del nom (i altres dades, com dates de naixement i mort, etc.). Per exemple:

    Carrer d'Emili Darder
    Batle
    Carrer d'Emili Darder
    Batle de Palma

    Carrer d'Emili Darder
    Batle de Palma
    (1895-1937)

    Ara bé, ha de restar molt clar que aquests elements informatius no formen part del nom oficial, i que en tota la documentació i els nomenclàtors oficials només hi ha d'aparèixer carrer d'Emili Darder o, en una llista, Emili Darder, carrer d'.
  4. No s'han d'usar les partícules prenominatives en i na a les denominacions sorgides d'un acte administratiu del govern municipal. Es retolarà, per tant, carrer de Ramon Llull i no carrer d'en Ramon Llull. Però sí que és recomanable l'ús d'aquella partícula en els noms populars, sorgits espontàniament de l'ús de la gent del poble (carrer d'en Ballester, en què Ballester pot correspondre a un veí anònim o a un de conegut però generalment sense mèrits destacables).

4. Els articles

Han de ser sempre amb la forma normativa i estàndard. Així retolarem i escriurem en qualsevol text formal carrer dels Frares, plaça del Mercat, costa de les Verdures, carrer de l'Aigua, carretera de l'Arenal, camí de l'Arxiduc, etc.

5. Les variants dialectals

Per a les paraules integrants de la denominació d'una via pública que no siguin noms propis s'ha d'aplicar la normativa general de la llengua. No s'utilitzaran variants excloses de la llengua estàndard, com aigo, homo, etc., i respecte de les parelles considerades normatives (cementeri/cementiri, rodó/redó, etc.) s'aplicaran els mateixos criteris que s'aplicarien en l'ús administratiu general.

6. Forma dels noms i dels cognoms

  1. Tots els personatges que hagin nascut als Països Catalans i que hagin viscut integrats en la cultura catalana han de tenir el nom de fonts en català, encara que en l'ús oficial o en la signatura de les seves obres hagin utilitzat la forma espanyola. Aquells personatges que hagin viscut als Països Catalans però que pel seu origen i per la seva pràctica cultural són vinculats a una altra cultura seran designats amb el nom de fonts en la llengua corresponent a aquesta cultura. Òbviament, això no és una qüestió matemàtica.
  2. Els personatges estrangers han de tenir el nom de fonts en la seva llengua (carrer de Jules Verne, carrer de Marie Curie). S'exceptuen els personatges designats primordialment pel nom –com reis, sants i papes– i personatges de l'antiguitat (Plató, Virgili, Tit Livi, Cecili Metel).
  3. És recomanable que els cognoms catalans siguin escrits amb la grafia amb què els han utilitzats els personatges corresponents (carrer de Guillem Forteza, carrer de Pere d'Alcàntara Peña). Es poden fer excepcions si aquestes constitueixen usos amplis i arrelats (carrer de Nicolau de Pacs, carrer de Berenguer d'Anoia).
  4. En canvi, els noms de possessions i altres llocs formats a partir de cognoms s'han d'escriure amb la regularització ortogràfica completa d'aquells cognoms: carrer de Son Fortesa, camí de Son Lledó, camí de Son Proenç.

7. Repeticions

Segons la normativa vigent, a un municipi no hi ha d'haver dos noms repetits. S'entén per nom repetit aquell que apareix almenys dues vegades prescindint dels articles, les preposicions i alguna altra partícula (com les prenominatives en i na). Per exemple, incorren en repetició carrer de Rossinyol i carrer del Rossinyol, carrer d'en Rosselló i carrer del Rosselló, carrer Curt i carrer d'en Curt. Fora d'aquest supòsit no s'han de considerar repetits dos noms per semblants que siguin, com carrer de l'Àngel i carrer dels Àngels, carrer dels Caputxins i carrer de les Caputxines, carrer de Manacor i carrer de Mancor. Tampoc no s'han de considerar repetits carrer de Reus i carrer de Can Reus, ni carrer de l'Ametler i carrer de So n'Ametler. D'acord amb aquests principis la relació alfabètica d'aquests carrers seria:

Ametler, carrer de l'
Àngel, carrer de l'
Àngels, carrer dels
Can Reus, carrer de
Caputxines, carrer de les
Caputxins, carrer dels
Manacor, carrer de
Mancor, carrer de
Rossinyol, carrer de
Rossinyol, carrer del
Rosselló, carrer del
Rosselló, carrer d'en
Curt, carrer
Curt, carrer d'en
Reus, carrer de
So n'Ametler, carrer de

Un altre cas de repetició és l'existència d'un mateix nom per a dues vies de classe diferent: per exemple carrer de Sant Francesc i plaça de Sant Francesc. Pensam que s'hauria d'acceptar aquest tipus de repetició, car altrament en resulta afectada una part considerable de la toponímia urbana tradicional. Almenys per als parells de carrer i plaça quan són vies contínues; en aquest cas una solució que es podria estudiar consistiria a posar una numeració única per al conjunt de les dues vies. Però si no s'accepta la repetició, caldria desfer-la alterant el mínim possible la nomenclatura tradicional. En tot cas, sempre que s'hagi d'eliminar una repetició s'ha de procurar que el nom canviat sigui el més modern o el més poc rellevant del punt de vista toponímic.